Sobtat m'he quedat de llegir les crítiques cap al Govern de la Generalitat i més concretament les dures paraules cap al M.H. President per haver fet una reunió en dissabte i en "secret" amb els membres de l'Executiu.
Em sobta que en aquests temps que corren algú pugui criticar que aquelles persones que estan al capdavant del país treballin en dissabte. En dissabte, diumenges i fins i tot per Cap d'Any. Cal treballar quan faci falta i a l'hora que sigui precís fer-ho.
La situació en la que ens veiem immersos reclama treball, esforç i dedicació. Tant se val si es fa de forma "secreta" o al mig de la plaça Major del poble. O és necessari esbombar que el Govern es reuneix per fer veure que treballa? Es necessari piular tot allò que fem per tal de justificar el nostre sou?
Només veig que demagògia barata en aquestes, per a mi, sorprenents declaracions d'alguns polítics. Potser les fan aquells que es pensen que els caps de setmana només són hàbils per anar inaugurant obres i actes, i no se'n donen compte que en aquest país, qui vol tirar endevant converteix els dies de 24 a 25 hores o més, els diumenges en dilluns i les vacances a l'estranger en una oportunitat d'obrir nous mercats...
No només ens cal llevar-nos molt d'hora, molt d'hora. Cal anar a dormir tard també si cal i treballar els "vuit" dies de la setmana.
En fi...
Jo estic, content i satisfet que en el calendari del nostre Govern, no hi hagi dies en color vermell.
dimarts, 19 de març del 2013
divendres, 22 de febrer del 2013
Emprenedor: paraula comodí per al govern.
Avui, com cada divendres el Consejo de Ministros s'ha reunit. Desde que a Madrid tenim al Partit Popular movent els fils del Govern de l'Estat Espanyol, els cinqué dia de la setmana és el més temut per la ciutadania, doncs, és en divendres al acabar el "conclave" que la Vicepresidenta del Gobierno de la nación, ens deleita amb una sèrie de mesures que no fan res més que debilitar sovint aquest famós Estat del Benestar amb el que tant s'omplen la boca.
En la Referencia del Consejo de Ministros d'avui, s'inclou una sèrie de mesures de suport a l'EMPRENEDOR. Paraula que dia a dia deixen anar per fer referència a una de les solucions per a superar aquesta crisi que ja fa massa temps ens afecta a tots (si més no, a la majoria dels mortals)
L'emprenedor per als polítics és la panacea per a la creació de llocs de treball. Generar emprenedors, segons ells, és la solució a tots els mals.
Però, el Gobierno s'equivoca i molt alhora de plantejar aquest nou projecte de llei pel que fa al foment de l'emprenedoria ja que equipara emprenedor a autònom: "entre las medidas dirigidas a fomentar el emprendimiento y el autoempleo de los
jóvenes" Autoempleo??
Fomentar l'emprenedoria és induir a que els joves es facin autònoms? No necessitem més autònoms, necessitem que aquests joves que creen un nou projecte empresarial arribin a poder generar riquesa i sobretot nous llocs de treball. És a dir, necessitem que els projectes d'aquests valents quallin, es consolidin i creixin. Aquí és on més mancances hi ha.
Emprendre no vol dir tenir èxit, i cal que els polítics adoptin mesures per tal de que aquell que malauradament fracasi, pugui tornar a aixecar-se i tornar-ho a provar.
Què en farem d'aquell jove que fracasa en el seu intent d'emprendre? Podrà tenir una segona, una tercera o una quarta oportunitat? O continuarem incloent-lo en la llista negra i li negarem l'accés al crèdit? L'ajudarem a aprendre dels seus errors?
Fomentar l'emprenedoria és primerament inculcar una sèrie de valors: educar, ensenyar a emprendre nous projectes, difondre'ls i tenir cura d'ells. A ensenyar com generar idees i portar-les a terme. Cosa que en aquest primer esborrany del Consejo de Ministros només nombra, però, ni desenvolupa, ni inclou cap proposta. En fi, que han fe veure que tenen la bareta màgica, però, amb el manual d'instruccions equivocat o incomplert.
 |
| JCI l'organització mundial de joves més important on s'ensenya els valors de l'emprenedoria i a desenvolupar habilitats directives i de lideratge. |
Parlem d'emprenedoria com a la solució a tots els mals i s'utilitza com una cuirassa o com un plomall que només escampa la pols, però, no netja.
Emprendre és un petit pas per a superar la crisi, cert, però, no ho és tot i no ens servirà de res si realment els qui manen no hi dipositen fe i els mitjans necessaris.
Referència del Consejo de Ministros del dia 22 de febrer de 2012
dijous, 28 de juny del 2012
FERMS AMB EL MODEL D'IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA
Amb la sentència del TS encara fumejant i recent treta del forn, em plau fer-vos saver una sèrie de consideracions extretes del l'argumentari núm. 751 de CDC.
Crec que queda ben clar quin és el model que Catalunya vol seguir. Només cal mirar els resultats escolars dels alumnes catalans per adonar-se'n que aquesta sentència que només vol que malmetre la nostra pròpia identitat i de passada enfonsar un dels privilegis que te l'estat espanyol, com és el plurilingüisme, no te cap fonament de pes.
El nostre model de política lingüísta funciona de forma excel·lent i tots els nens i nenes amb aquesta forma de treballar a les escoles a dia d'avui saben parlar i escriure al 50% (encara que el català surt perdent en quan a resultats acadèmics) ambdues llengues, cosa que els enriqueix a ells i al nostre pais.
Argumentari 751
No farem ni un pas enrere en la defensa del model d’immersió
lingüística a les escoles catalanes
El Tribunal Suprem va emetre el passat dia 26 de juny una sentència que anul·la els articles 4.1; 4.3; 4.4; 4.5; 10.1 i 14.3 del decret 181/2008 pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle d’educació infantil. És a dir, el TS anul·la els articles que declaren el català com a llengua vehicular en l’etapa escolar compresa entre els 3 i els 6 anys.
Tot i això aquesta sentència del Tribunal Suprem no suposa cap canvi en l’actual model lingüístic a les escoles catalanes.
Els articles del decret 181/2008 que ha anul·lat el Suprem queden recollits a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) de l’any 2009 i, per tant, el Govern aplicarà allò que diu la LEC i que empara completament el model d’immersió lingüística.
Pel que fa a la immersió lingüística som al mateix punt on érem abans de la sentència del Tribunal Suprem i no ens mourem d’aquí. Concretament, els articles 10, 11, 15 i 16 del títol II de la LEC estableixen que el català és la llengua vehicular a l’escola i emparen el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes.
L’actual model lingüístic és plenament legal i és per això que el Govern vol enviar un missatge de tranquil·litat a les escoles i a les famílies. De cara al curs vinent les escoles podran seguir aplicant el model lingüístic actual en l’etapa de 3 a 6 anys com ho han fet fins ara.
La Llei d’Educació de Catalunya va ser aprovada l’any 2009 amb el vot favorable d’una molt àmplia majoria de les forces polítiques del Parlament de Catalunya i amb el suport de tota la comunitat educativa.
A Catalunya existeix un gran consens al voltant del model d’immersió lingüística i ens mantindrem units i ferms en la defensa d’aquest model independentment del que digui el Tribunal Suprem o qualsevol altre tribunal.
Cal recordar que existeix una sentència del Tribunal Constitucional que diu que és a la
Generalitat de Catalunya a qui li correspon determinar quin percentatge de l’ensenyament es
fa en català i quin es fa en castellà tenint en compte la situació sociolingüística del país.
Amb la sentència emesa ahir, el Tribunal Suprem qüestiona la sentència del Tribuna Constitucional i
demostra que interpreta de forma molt restrictiva tot el que fa referència al model lingüístic a les
escoles de Catalunya.
El model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya des de fa més de 30 anys ha donat uns
excel·lents resultats pel que fa al domini tant del català com del castellà per part dels alumnes, però sobretot ha donat uns excel·lents resultats com a eina de cohesió social al nostre país.
Aquest és un model d’èxit des de tots els punts de vista i el defensarem fins al final.
És important remarcar que a Catalunya no existeix cap conflicte lingüístic, malgrat que algunes institucions i partits polítics vulguin fer creure el contrari. A Catalunya, el català i el castellà conviuen amb plena normalitat.
dijous, 26 d’abril del 2012
4 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES
Qui diu que la política no interessa al poble?
Darrerament, a part de les tertulies de bar entre partidaris del Barça o del Madrid, s'està imposant un nou tema que personalment he pogut constatar. El futur de Catalunya dins l'Estat espanyol, o dit d'una altra manera, els debats a peu de carrer sobre la necessitat o idonïetat de la independència de Catalunya.
La gent sent que alguna cosa passa. La gent percep la constant lapidació contra els interesos de Catalunya que des de Madrid, per dir-ho de forma genèrica, s'està practicant dia rera dia. Una pràctica constant que poc a poc va colpejant les nostres aspiracions com a pais i la nostra realitat.
Des de mitjans de comunicació, partits polítics, opinió pública i sobretot des del govern de l'estat, s'esta també intentant desestabilitzar la nostra societat, inventant malintencionadament i volent fer veure una realitat política, social i econòmica del tot allunyada de la realitat.
Intentent desestructurar-nos atacant aquells valors i sentiments en els que els catalans estem més sensibilitzats: llengua, cultura, educació, progrés... i aquesta actitud lluny de cessar, ja veureu com cada cop serà mes incipient i més acarnissada.
Saben des de Madrid, que només dividint-nos aconseguiran la victoria. Només amb la fractura social, el camí que sembla que em iniciat cap a l'estat propi, podrà ser bloquejat.
Com vaig sentir l'altre dia al President Pujol, "els tancs no ens els enviaran, perquè les armes de la democràcia són unes altres". Per ara ja han mostrat una part de les seves armes, però, hem d'estar preparats i ser forts perquè això només ha estat un petit avenç.
Espanya, tot i que potser si que no es vol, no es deixarà pendre la vaca tot i voler només la llet.
Es hora de sumar. De buscar majories que facin possible el camí cap a l'estat propi. Un camí brusc, feixug, que s'ha de fer amb calma, mirant be on trepitjem i amb una primera parada d'avituallament. El pacte fiscal. Un model econòmic al qual no hi podem renunciar de cap manera i que ha de ser una condició indispensable d'obtenir per tal d'empendre qualsevol tipus d'acord a posteriori amb Espanya i que ha de ser una onada d'aire fresc per tal de poder serguir el camí cap a Itaca amb major força i salut.
Deia que era hora de buscar majories. Buscar el concens de la ciutadania per a que els nostres governants vegin que darrera de les accions que puguim empendre a partir d'ara i que siguin rellevants per al futur com a nació de Catalunya, hi ha una àmplia majoria que els recolza i els anima a seguir endevant.
Sabem que el plantejament de la sobirania fiscal suma un concens majoritari dins el poble català i que el resultat a una consulta popular sobre aquest afer seria rotund, però, hem d'aconseguir entre tots els que estimem la nostra terra i n'estem farts de suportar els constants atacs de l'estat a les institucions catalanes, l'expoli econòmic abusiu que sofrim i la sistemàtica ofensa contra el nostre país, que ens posem a treballar per tal de poder aconseguir també aquesta majoria que pugui recolzar al govern català per tal d'obtenir en un mitjà termini la independència de Catalunya. És a dir, allò que alguns anomenen estat propi.
És necessària aquesta majoria, no pel be de CiU o qualsevol altre partit, sinó pel conjunt de tots plegats i evitar que acabéssim com han acabat projectes molt propers i similars al nostre, els quals no estaven recolzats per una majoria de la societat, evitant així un hipotètic fracàs.
I quin serà el paper dels qui estan a l'altra banda de l'Ebre?
Desprestigiar tant com puguin el procés, deslegitimar-lo tant com puguin per tal d'intentar convéncer als ciutadans de Catalunya que tot això no és més que una "camama", que és inútil i que no condueix enlloc, amenaçar amb una possible intervenció per part de l'estat amb la intenció de noquejar-nos des d'un punt de vista institucional...
Buscaran sembrar la confusió, perquè serà la única eina que tindran a l'abast. De fet aquesta tàctica ja l'ha començat a utilitzar la Sra. Llanos de Luna, Delegada del Govern a Catalunya, tot dient que Catalunya com a pais seria inviable si fós independent. Una falsetat que queda ràpidament desmuntada si escoltem a qualsevol economista imparcial. Però, els dards ja comencen a volar... Dards enverinats que només busquen introduïr por a la gent i confusió.
Ens trobem en un escenari nou que s'inicia amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol on els catalans varem deixar ben clar i afirmar en veu alta que "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Per tant serem el que diguem que som.
Estem en un terreny desconegut per tots i per tant s'ha d'actuar amb cautela, precisió i fermesa. Una fermesa que només serà possible si TOTS fem pinya i ajudem a enlairar el castell de la llibertat.
Darrerament, a part de les tertulies de bar entre partidaris del Barça o del Madrid, s'està imposant un nou tema que personalment he pogut constatar. El futur de Catalunya dins l'Estat espanyol, o dit d'una altra manera, els debats a peu de carrer sobre la necessitat o idonïetat de la independència de Catalunya.
La gent sent que alguna cosa passa. La gent percep la constant lapidació contra els interesos de Catalunya que des de Madrid, per dir-ho de forma genèrica, s'està practicant dia rera dia. Una pràctica constant que poc a poc va colpejant les nostres aspiracions com a pais i la nostra realitat.
Des de mitjans de comunicació, partits polítics, opinió pública i sobretot des del govern de l'estat, s'esta també intentant desestabilitzar la nostra societat, inventant malintencionadament i volent fer veure una realitat política, social i econòmica del tot allunyada de la realitat.
Intentent desestructurar-nos atacant aquells valors i sentiments en els que els catalans estem més sensibilitzats: llengua, cultura, educació, progrés... i aquesta actitud lluny de cessar, ja veureu com cada cop serà mes incipient i més acarnissada.
Saben des de Madrid, que només dividint-nos aconseguiran la victoria. Només amb la fractura social, el camí que sembla que em iniciat cap a l'estat propi, podrà ser bloquejat.
Com vaig sentir l'altre dia al President Pujol, "els tancs no ens els enviaran, perquè les armes de la democràcia són unes altres". Per ara ja han mostrat una part de les seves armes, però, hem d'estar preparats i ser forts perquè això només ha estat un petit avenç.
Espanya, tot i que potser si que no es vol, no es deixarà pendre la vaca tot i voler només la llet.
Es hora de sumar. De buscar majories que facin possible el camí cap a l'estat propi. Un camí brusc, feixug, que s'ha de fer amb calma, mirant be on trepitjem i amb una primera parada d'avituallament. El pacte fiscal. Un model econòmic al qual no hi podem renunciar de cap manera i que ha de ser una condició indispensable d'obtenir per tal d'empendre qualsevol tipus d'acord a posteriori amb Espanya i que ha de ser una onada d'aire fresc per tal de poder serguir el camí cap a Itaca amb major força i salut.
Deia que era hora de buscar majories. Buscar el concens de la ciutadania per a que els nostres governants vegin que darrera de les accions que puguim empendre a partir d'ara i que siguin rellevants per al futur com a nació de Catalunya, hi ha una àmplia majoria que els recolza i els anima a seguir endevant.
Sabem que el plantejament de la sobirania fiscal suma un concens majoritari dins el poble català i que el resultat a una consulta popular sobre aquest afer seria rotund, però, hem d'aconseguir entre tots els que estimem la nostra terra i n'estem farts de suportar els constants atacs de l'estat a les institucions catalanes, l'expoli econòmic abusiu que sofrim i la sistemàtica ofensa contra el nostre país, que ens posem a treballar per tal de poder aconseguir també aquesta majoria que pugui recolzar al govern català per tal d'obtenir en un mitjà termini la independència de Catalunya. És a dir, allò que alguns anomenen estat propi.
És necessària aquesta majoria, no pel be de CiU o qualsevol altre partit, sinó pel conjunt de tots plegats i evitar que acabéssim com han acabat projectes molt propers i similars al nostre, els quals no estaven recolzats per una majoria de la societat, evitant així un hipotètic fracàs.
I quin serà el paper dels qui estan a l'altra banda de l'Ebre?
Desprestigiar tant com puguin el procés, deslegitimar-lo tant com puguin per tal d'intentar convéncer als ciutadans de Catalunya que tot això no és més que una "camama", que és inútil i que no condueix enlloc, amenaçar amb una possible intervenció per part de l'estat amb la intenció de noquejar-nos des d'un punt de vista institucional...
Buscaran sembrar la confusió, perquè serà la única eina que tindran a l'abast. De fet aquesta tàctica ja l'ha començat a utilitzar la Sra. Llanos de Luna, Delegada del Govern a Catalunya, tot dient que Catalunya com a pais seria inviable si fós independent. Una falsetat que queda ràpidament desmuntada si escoltem a qualsevol economista imparcial. Però, els dards ja comencen a volar... Dards enverinats que només busquen introduïr por a la gent i confusió.
Ens trobem en un escenari nou que s'inicia amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol on els catalans varem deixar ben clar i afirmar en veu alta que "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Per tant serem el que diguem que som.
Estem en un terreny desconegut per tots i per tant s'ha d'actuar amb cautela, precisió i fermesa. Una fermesa que només serà possible si TOTS fem pinya i ajudem a enlairar el castell de la llibertat.
dijous, 5 d’abril del 2012
DIVENDRES SANT
DIVENDRES SANT
Ja tenim aquí divendres sant!
Un any més, i ja en porto 34, desfilaré amb els Armats de la Sang tal i com ho feia el meu pare. Una tradició que ma germà segueix també i espero que algun dia l'Oleguer hi participi.
En record al pare, picarem carrers i places amb les xasques de les llances, tal i com diu l'himne dels Armats que ell va escriure.
Un any més, i ja en porto 34, desfilaré amb els Armats de la Sang tal i com ho feia el meu pare. Una tradició que ma germà segueix també i espero que algun dia l'Oleguer hi participi.
En record al pare, picarem carrers i places amb les xasques de les llances, tal i com diu l'himne dels Armats que ell va escriure.
Fa no pas molts anys aquest era cantat per quasibé el centenar de membres que formem els Armats durant el passacarrers que es fa la tarda del divendres. Actualment, incomprensiblement, s'ha decidit no cantar-lo i fins i tot, aquells Armats més novells desconeixen l'existència d'aquest.
Sens dubte, el moment de cantar l'himne era un dels moments més esperats per tots aquells lleidatans que s'apropaven a veure als Armats.
Recordo el primer any tots formats a les escales de la plaça Sant Joan, cantant l'himne. Molts desafinàvem, altres s'oblidaven de la lletra, però, tots ens sentiem orgullosos de cantar-lo.
Poca cosa puc fer avui en dia per tal que es torni a cantar, no només en memòria del meu pare que fou Armat durant més de 40 anys, sinó, per recuperar l'esperit d'unió d'un grup que malauradament no té la companyonia d'aquells temps.
Ser Armat no es disfressar-se un dia a l'any. Ser Armat és un sentiment, un punt d'unió entre un grup de gent, una forma de fer Lleida.
L'himne diu: "agermanats pel sol fet de ser Armats".
Aquesta hauria de ser l'essència, això és el que m'agradaria que és recuperés, però, sobretot vull que la memòria del meu pare que va viure amb passió la seva època d'Armat no sigui esborrada per algú que mogut per rancúnies i envejes ha decidit de manera unilateral, fer desaparéixer tot allò que porti el nom d'en Jordi Plens i Solà.
Potser podrà amargar-ho, però, mai mentre jo sigui armat s'esborrarà ni una sola lletra del nostre himne, ni es perdrà la memòria de qui fou Armat, Tinent i amic de tots.
Ens volen petits i grans
ens setim molt lleidatans.
Amb el casc i la cuirassa,
amb la llança i l'espasa,
som els Armats de la Sang.
Arribant divendres Sant
tant amb pluja com amb fang,
picarem carrers i places
amb les xasques de les llances,
Som els Armats de la Sang.
Com a germans estem units
pel sol fet de ser Armats.
Desfilarem, fent la cadena
i parelles plegarem.
Som ben plantats,
i som així perquè som els Armats.
En veure'ns els xiquets de Lleida
les manetes pararan
als bons Armats de la Sang.
Com a germans estem units
pel sol fet de ser Armats.
Desfilarem, fent la cadena
i parelles plegarem.
Som ben plantats,
i som així perquè som els Armats.
Que visca Lleida nostres veus
tot desfilant aniran cridant,
Som els Armats de la Sang!
Jordi Plens i Solà
ens setim molt lleidatans.
Amb el casc i la cuirassa,
amb la llança i l'espasa,
som els Armats de la Sang.
Arribant divendres Sant
tant amb pluja com amb fang,
picarem carrers i places
amb les xasques de les llances,
Som els Armats de la Sang.
Com a germans estem units
pel sol fet de ser Armats.
Desfilarem, fent la cadena
i parelles plegarem.
Som ben plantats,
i som així perquè som els Armats.
En veure'ns els xiquets de Lleida
les manetes pararan
als bons Armats de la Sang.
Com a germans estem units
pel sol fet de ser Armats.
Desfilarem, fent la cadena
i parelles plegarem.
Som ben plantats,
i som així perquè som els Armats.
Que visca Lleida nostres veus
tot desfilant aniran cridant,
Som els Armats de la Sang!
Jordi Plens i Solà
 |
| Jordi Plens i Solà |
dilluns, 24 de gener del 2011
Moltes gràcies a tots...
Dissabte passat, a la localitat de Manresa, va tenir lloc l'Assemblea General Ordinària de Traspàs de Poders de la Jove Cambra Internacional de Catalunya, on l'amic Àlfred em va passar el testimoni en una celebració solemne i molt emotiva.
Només tinc paraules, ara mateix, d'agraïment a tots els qui varen estar-hi presents i als que m'han recolzat a emprendre aquest camí. Un camí que inició de la mà de grans persones dins i fora la meva nova Junta Nacional.
Ho vaig dir dissabte i ho repeteixo ara. Estic orgullós de pertànyer a una entitat com la Jove Cambra Internacional, dels seus membres i de la feina que aquest associació de joves inquiets any rera any porta a terme.
Presidir una entitat amb més de 45 anys d'història (46 camí dels 47) és tota una responsabilitat. Compartir part de la meva vida amb gent com la que forma part de la JCI de Catalunya es tot un honor. Representar com a lleidatà la meva ciutat i a Catalunya per tot món es tot un orgull i treballar per la societat que m'envolta un privilegi del qual n'estic molt i molt satisfet.
Gràcies, gràcies i gràcies.
Visca Jove Cambra i visca Catalunya!
Només tinc paraules, ara mateix, d'agraïment a tots els qui varen estar-hi presents i als que m'han recolzat a emprendre aquest camí. Un camí que inició de la mà de grans persones dins i fora la meva nova Junta Nacional.
 | ||
| 1a intervenció com a President Nacional devant l'Assemblea General |
Presidir una entitat amb més de 45 anys d'història (46 camí dels 47) és tota una responsabilitat. Compartir part de la meva vida amb gent com la que forma part de la JCI de Catalunya es tot un honor. Representar com a lleidatà la meva ciutat i a Catalunya per tot món es tot un orgull i treballar per la societat que m'envolta un privilegi del qual n'estic molt i molt satisfet.
Gràcies, gràcies i gràcies.
Visca Jove Cambra i visca Catalunya!
dilluns, 12 d’abril del 2010
Abans d'entrar deixin sortir???
El Govern de l'Estat, no para d'improvitsar mesures contra la crisi. Si, si... improvisar. Un acte que normalment fem les persones quan no sabem el que hem de dir o fer quan no ens hem preparat la "lliçó".
Fa pocs dies, l'Executiu del senyor Rodriguez Zapatero ens sorprenia amb la proposta de perllongar l'edat de jubilació fins al 67 anys.
Els motius per a tal decisió són molts i diversos, però, si anem analitzat totes les declaracions fetes pels testaferros de Madrid, aquests motius no tenen ni cap ni peus. Per un costat parlen del creixement de l'esperança de vida i la repercusió negativa en el pagament de les pensions de jubilació, per altra banda per ens diuen que això afavorirà al seu Producte Interior Brut...
Motius que al meu parer no tenen ni cap ni peus, doncs si agumenta l'esperança de vida, també disminueix la mortalitat en els infants i joves. Si a aquest fet hi afegim l'immigració, un fenomen que ha crescut i molt darrrerament, les pensions estan més que assegurades. I que consti que no ho dic jo. Ho diuen publicacions tant importants com el Financial Times.
Pel que fa a la repercusió en el PIB, tindria una llógica si el PIB espanyol anés creixent any rera any, cosa que no fa ni farà en els millors dels casos.
Altra cosa seria que haguéssim de viure immersos dins d'una crisi perenne. Es que el Govern pensa que no sortirem mai de la crisi? Perquè preparen una mesura amb aquesta mentalitat de crisi permanent "in secula seculorum"?
Quan sentim parlar al Ministre, es lamenta algun cop, no sempre, de l'elevat atur entre el joves. Ens diuen que hi ha molts metges a l'atur, advocats, arquitectes... Pero, permeten que gent de 70 anys encara continui practicant aquestes i altres professions.
Com volen que els joves accedeixin al mercat laboral si aquest mercat s'assembla al camarot dels germans Marx?
Potser senyors del Govern, haurien de fer sortir del mon laboral a alguns, que per edat ja els hi toca, i donar la possibilitat als joves d'ocupar els llocs vacants que aquests deixarien.
És necessari que abans d'entrar deixin sortir. Però, vostes com a responsables, haurien de convidar a sortir del "local", sempre utilitzant el dret d'admisió a aquells que porten tota la nit practicant la "barra fixa" i sense consumir.
Fa pocs dies, l'Executiu del senyor Rodriguez Zapatero ens sorprenia amb la proposta de perllongar l'edat de jubilació fins al 67 anys.
Els motius per a tal decisió són molts i diversos, però, si anem analitzat totes les declaracions fetes pels testaferros de Madrid, aquests motius no tenen ni cap ni peus. Per un costat parlen del creixement de l'esperança de vida i la repercusió negativa en el pagament de les pensions de jubilació, per altra banda per ens diuen que això afavorirà al seu Producte Interior Brut...
Motius que al meu parer no tenen ni cap ni peus, doncs si agumenta l'esperança de vida, també disminueix la mortalitat en els infants i joves. Si a aquest fet hi afegim l'immigració, un fenomen que ha crescut i molt darrrerament, les pensions estan més que assegurades. I que consti que no ho dic jo. Ho diuen publicacions tant importants com el Financial Times.
Pel que fa a la repercusió en el PIB, tindria una llógica si el PIB espanyol anés creixent any rera any, cosa que no fa ni farà en els millors dels casos.
Altra cosa seria que haguéssim de viure immersos dins d'una crisi perenne. Es que el Govern pensa que no sortirem mai de la crisi? Perquè preparen una mesura amb aquesta mentalitat de crisi permanent "in secula seculorum"?
Quan sentim parlar al Ministre, es lamenta algun cop, no sempre, de l'elevat atur entre el joves. Ens diuen que hi ha molts metges a l'atur, advocats, arquitectes... Pero, permeten que gent de 70 anys encara continui practicant aquestes i altres professions.
Com volen que els joves accedeixin al mercat laboral si aquest mercat s'assembla al camarot dels germans Marx?
Potser senyors del Govern, haurien de fer sortir del mon laboral a alguns, que per edat ja els hi toca, i donar la possibilitat als joves d'ocupar els llocs vacants que aquests deixarien.
És necessari que abans d'entrar deixin sortir. Però, vostes com a responsables, haurien de convidar a sortir del "local", sempre utilitzant el dret d'admisió a aquells que porten tota la nit practicant la "barra fixa" i sense consumir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)