EspaNYAP carinyo lo nostre no funciona (ni ha funcionat mai)

Per si a algú li quedava cap dubte, sobretot a aquells que per edat van poder viure de forma molt més racional que jo tot el procés de l'inici de la transició espanyola, aquesta va deixar de resoldre moltes qüestions que avui i no només com a conseqüència de l'affaire català emergeixen "cual hilillos de plastelina" d'un vaixell que si be encara no està enfonsat, si que te un gran impacte en la seva zona de flotació i que s'ha anat escorant cap a la dreta de tal manera que difícilment poguem veure el seu readreçament com si d'un altre Costa Concordia es tractés.

I mireu quines casualitats, un mateix partit (PP) amb el mateix actor protagonista (Rajoy) ha perdut el Prestige dos vegades. El primer cop a les costes de Galícia en forma de transatlàntic i la darrera com a país i a nivell mundial.

Un cop mort el dictador, el o els legisladors van tractar d'aigualir, esborrar, difuminar subtilment uns futuribles anhels d'autogovern del poble català, i van modelar unes estructures d'estat que han acabat essent un veritable NYAP i amb una gestió més que deplorable.

Una gestió, que en la gran majoria de les comunitats autonòmiques (que no autònomes),  ha servit per a que els dos partits majoritaris de l'arc parlamentari espanyol (PP i PSOE) les utilitzin per al seu propi benefici, instaurant-hi la corrupció, el sectarisme, l'amiguisme i la manca de transparència gràcies a aquells personatges que en política s'anomenen barons.

Un estat de les autonomies sorgit d'una gran xistera subjectada encara en aquells primers inicis per elements perteneixents als poders castrenses, per tal de tenir a tothom content i oblidant-se de forma més que sospitosa de les diferents realitats lingüístiques, culturals, econòmiques i històriques d'aquella antiga Sepharad d'en Salvador Espriu.

Aquest oblit circumstancial ha esdevingut amb el temps amb una negació rotunda que la dreta més sectària amb la complicitat d'alguns d'aquells que fins fa quatre dies s'autoanomenaven progressites d'esquerra, cosa que evidencia que la franja que separa un i altre costat de la política espanyola s'esborra quan de d'identitat dels pobles parlem i que s'agreuja quan la paraula autodeterminació s'afegeix a aquest discurs identitari.

La política ofuscada de la negació orquestrada des de les clavegueres de l'estat espanyol ja des de la transició amb una manca clara de separació entre els tres poders: executiu, legislatiu i judicial. Tres poders que malgrat ser independents segons el seu DNI, comparteixen quasibé el 100% de l'ADN del partit polític que ostenta el poder segons quan correspon.

Actualment el PP, partit que cal recordar prové d'una mutació simulada d'AP, PDP i UL i que a la seva vegada veurem que ha esta alimentat amb la carn del "pollastre" que figurava en la rojigualda franquista, ha desemmascarat la manca d'independència d'aquests poders i el perill que això comporta per a la salut de la nostra jove i inexperta democràcia.

Aberracions com les de la Fiscalia Anticorrupció en el  cas Bàrcenas a la que no l'importa que un partit polític ordeni destruir i/o ocultar uns discs durs comprometedors per als seus més alts càrrecs, o la vergonyant actitud del Tribunal Constitucional que no recusa al seu president. Un President del TC que ha donat mostres públiques en diversos moments de la seva vida d'un anticatalanisme ranci, ferotge i totalment reprovable per a una persona que ocupa aquest càrrec.

Amb quina imparcialitat aquest senyor, antic militant del PP, posat en aquest càrrec pel mateix partit que governa i que nega la realitat d'una plurinacionalitat dins l'estat espanyol? Quin respecte es pot tenir a les seves sentències en tots aquells recursos que el Partit Popular presenta en contra de la voluntat d'un poble? Quins principis ètics regeixen a aquest òrgan judicial?

Suposo que deu estar molt més legitimat que no pas el Sr. Pablo Pérez Tremp, al qual el mateix TC va recusar d'intervenir durant el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel govern de Madrid. Oi?

No es d'estranyar que l'independentisme cada dia vagi en augment a cada dia que passa. I allà a la meseta encara es pregunten: perquè?

Molt senzill senyors. Perquè han deixat un pais que és la riota de la comunitat internacional i Espanya no és capaç d'aixecar el cap per deixar de mirar-se el melic. Perquè Espanya és un Estat el qual va perdent l'adjectiu de democràtic cada cop que algun dels seus ministres fan declaracions públiques. Perquè tenim (per ara) uns governants més preocupats de la prima de risc que dels problemes socials i territorials. I perquè desgraciadament Espanya fa que els catalans ens sentim incòmodes dins d'aquesta casa de barrets i a sobre ens fan pagar el beure.

 Mali Vanili

Espanya carinyo, lo nostre no funciona...

Sant Pere també va negar 3 cops...

Pel que sembla la gran mobilització d'ahir encara no ha fet caure la bena dels ulls a la casta política espanyola.

Les declaracions d'ahir en finalitzar l'exitosa Via Catalana fetes per Soraya Saèz de Santamaria apelant a la majoria sileciosa, al igual que l'alumna "aventatjada" Sanchez Camacho, o les del gran matemàtic Jorge Fernández Díaz treient importància i rebaixant la xifra de participants a un quart dels oficialment reconeguts pel Conseller d'Interior, demostren de forma reiterada tal i com diuen a la meseta "no hay mas ciego que el que no quiere ver". Al Govern espanyol li està passat el mateix que li succeeix a un mentider. S'està creient la seva pròpia mentida. Una mentida basada amb la negació de la realitat social que es viu al nostre pais i amb una desesperada intenció d'autoconvenciment.

Més alarmant si cal, és el silènci (i aquest no es pot considerar silenci administratiu) del propi President del "gran" Estado espanyol, el qual pateix un estrabisme polític sever que l'impedeix fixar la mirada en la deteriorada, per no dir ja esquinçada relació Catalunya-Espanya.

Enrocats en el NO i treient a relluir la "sagrada Constitució" per escut, Constitució que el seu partit polític no va votar, sembren cada dia que passat més anhel i ànsia de llibertat de la majoria del poble català. No de 400.00, ni de 1.600.000. D'aquest, i de molts més que es varen quedar a casa preparant #croquetes per sopar i recuperar forces, als que van desplaçar-se, molts lluny de casa seva, per tal de manifestar de forma pública, festiva, pacífica i en família la seva voluntat d'esdevenir un nou estat. Voluntat que neix i s'encomana fins i tot a aquells que mai s'han considerat independentistes per tres motius principals tal i com apuntava ahir l'amic Ramon Farré en el seu article en els mitjans de comunicació lleidatans i cito textualment: "Per dignitat, perquè les institucions pròpies estan essent buidades de les seves competències i disminuït l'autogovern i perquè l'ofec econòmic i fiscal, estructural i sistemàtic, que pateix la nació impedeix tenir un pais més equilibrat, equitatiu i just." #findelacita

Ahir varem viure la tercera gran manifestació des de la de Sant Boi i Espanya encara nega una realitat. Almeny Sant Pere, un cop va negar conèixer Jesús per tercera vegada, es va avergonyir d'ell mateix pel que havia fet i mai més va tornar a traïr-se a si mateix. Serà el Govern Espanyol capaç d'això?

4 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES

Qui diu que la política no interessa al poble?

Darrerament, a part de les tertulies de bar entre partidaris del Barça o del Madrid, s'està imposant un nou tema que personalment he pogut constatar. El futur de Catalunya dins l'Estat espanyol, o dit d'una altra manera, els debats a peu de carrer sobre la necessitat o idonïetat de la independència de Catalunya.

La gent sent que alguna cosa passa. La gent percep la constant lapidació contra els interesos de Catalunya que des de Madrid, per dir-ho de forma genèrica, s'està practicant dia rera dia. Una pràctica constant que poc a poc va colpejant les nostres aspiracions com a pais i la nostra realitat.
Des de mitjans de comunicació, partits polítics, opinió pública i sobretot des del govern de l'estat, s'esta també intentant desestabilitzar la nostra societat, inventant malintencionadament i volent fer veure una realitat política, social i econòmica del tot allunyada de la realitat.

Intentent desestructurar-nos atacant aquells valors i sentiments en els que els catalans estem més sensibilitzats: llengua, cultura, educació, progrés... i aquesta actitud lluny de cessar, ja veureu com cada cop serà mes incipient i més acarnissada.

Saben des de Madrid, que només dividint-nos aconseguiran la victoria. Només amb la fractura social, el camí que sembla que em iniciat cap a l'estat propi, podrà ser bloquejat.

Com vaig sentir l'altre dia al President Pujol, "els tancs no ens els enviaran, perquè les armes de la democràcia són unes altres". Per ara ja han mostrat una part de les seves armes, però, hem d'estar preparats i ser forts perquè això només ha estat un petit avenç.

Espanya, tot i que potser si que no es vol, no es deixarà pendre la vaca tot i voler només la llet.

Es hora de sumar. De buscar majories que facin possible el camí cap a l'estat propi. Un camí brusc, feixug, que s'ha de fer amb calma, mirant be on trepitjem i amb una primera parada d'avituallament. El pacte fiscal. Un model econòmic al qual no hi podem renunciar de cap manera i que ha de ser una condició indispensable d'obtenir per tal d'empendre qualsevol tipus d'acord a posteriori amb Espanya i que ha de ser una onada d'aire fresc per tal de poder serguir el camí cap a Itaca amb major força i salut.

Deia que era hora de buscar majories. Buscar el concens de la ciutadania per a que els nostres governants vegin que darrera de les accions que puguim empendre a partir d'ara i que siguin rellevants per al futur com a nació de Catalunya, hi ha una àmplia majoria que els recolza i els anima a seguir endevant.

Sabem que el plantejament de la sobirania fiscal suma un concens majoritari dins el poble català i que el resultat a una consulta popular sobre aquest afer seria rotund, però, hem d'aconseguir entre tots els que estimem la nostra terra i n'estem farts de suportar els constants atacs de l'estat a les institucions catalanes, l'expoli econòmic abusiu que sofrim i la sistemàtica ofensa contra el nostre país, que ens posem a treballar per tal de poder aconseguir també aquesta majoria que pugui recolzar al govern català per tal d'obtenir en un mitjà termini la independència de Catalunya. És a dir, allò que alguns anomenen estat propi.

És necessària aquesta majoria, no pel be de CiU o qualsevol altre partit, sinó pel conjunt de tots plegats i evitar que acabéssim com han acabat projectes molt propers i similars al nostre, els quals no estaven recolzats per una majoria de la societat, evitant així un hipotètic fracàs.

I quin serà el paper dels qui estan a l'altra banda de l'Ebre?

Desprestigiar tant com puguin el procés, deslegitimar-lo tant com puguin per tal d'intentar convéncer als ciutadans de Catalunya que tot això no és més que una "camama", que és inútil i que no condueix enlloc, amenaçar amb una possible intervenció per part de l'estat amb la intenció de noquejar-nos des d'un punt de vista institucional...

Buscaran sembrar la confusió, perquè serà la única eina que tindran a l'abast. De fet aquesta tàctica ja l'ha començat a utilitzar la Sra. Llanos de Luna, Delegada del Govern a Catalunya, tot dient que Catalunya com a pais seria inviable si fós independent. Una falsetat que queda ràpidament desmuntada si escoltem a qualsevol economista imparcial. Però, els dards ja comencen a volar... Dards enverinats que només busquen introduïr por a la gent i confusió.

Ens trobem en un escenari nou que s'inicia amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol on els catalans varem deixar ben clar i afirmar en veu alta que "SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM". Per tant serem el que diguem que som.

Estem en un terreny desconegut per tots i per tant s'ha d'actuar amb cautela, precisió i fermesa. Una fermesa que només serà possible si TOTS fem pinya i ajudem a enlairar el castell de la llibertat.