dimarts, 19 de novembre de 2013

"El tertulià de Sálvame" (Gent Tòxica 5)



M'hagués agradat posar noms i congnoms a aquest agent viral. Però, m'estimo el meu treball i per desgràcia tinc, com la major part dels mortals, una hipotèca que pagar.

És per això, que dedico aquest petit article a una sèrie de personatges que hem provoquen vergonya aliena i que crec que encaixen be en el perfil si ho mirem de manera global.

No hi ha gent més odiosa i alhora temuda que una persona HUMILIADORA. Suposo que és per això, que sento "coragror" quan en alguna ocasió veig imatges de programes "made in T5" com el famós Sálvame on aparentment tots els tertulians mantenen entre si una relació laborar i d'amistat, però, que alhora en públic es dediquen a treure les misèries d'uns i altres.

Una corralina plena d'humiliadors a sou on tots i cadascun d'ells disfruta rebaixant fins a desequilibrar emocionalment la seva "presa". 

I és que l'humiliador troba l'autèntic plaer acarnissant-se sobre a aquella o aquelles persones a les quals vol malmetre.

Menteix quan simula ser el nostre amic i fins i tot es mostra disposat a ajudar-nos, però, en veritat només fa que recopilar informació vers els nostres defectes i febleses per tal de fer-nos quedar malament a ulls dels demés.

Mai es mostrarà tal i com és, no es traurà mai la màscara que amaga la seva maldat, a no ser que aconsegueixi una posició de superioritat cap a nosaltres. Arribat aquest moment si, no dubte ni un segon en arribar fins i tot a l'insult explícit i a la humiliació frontal. 

Una persona d'aquest calibre s'ha de vigilar amb atenció, doncs sovint ens envia de forma constant una sèrie de "missatges" que poden crear-nos un sentiment d'inferioritat que ens deixaria exposats del tot al seu domini i ens tindria a les seves mans per a fer de nosaltres el que volgués.

De manipulació hàbil i potent, l'humiliador, pot condicionar la nostra vida quotidiana amb la seva actitud que fins i tot ens podríem arribar a autoconvéncer que allò que fa, ho fa per un be nostre.

Vigileu també amb el "jefe col·lega". Un cap relativament jove, amb un currílum d'ascensos en un breu espai de temps i que des del primer dia sense haber-hi creuat mai la paraula és fa l'amic, doncs per poder continuar ascendint i tapar la seva exagerada incompetència farà de l'humiliació a les vostres esquenes, la seva única arma per a trepar fins aconseguir el seu objectiu o recompensa.


divendres, 8 de novembre de 2013

Calimero (Gent Tòxica 4)


Qui no recorda de petit haver vist aquest personatge de dibuixos animats que molts cops lluny d'entendrir-nos, en certs moments aconseguia ja de més gran i personalment, posar-me nerviós amb el seu victimisme constant.

Aquesta és la reacció que molts cops ens transmet el VICTIMISTA, un ésser convençut de que el món, aquell lloc terrible on li ha tocat viure, sempre està en la seva contra.

D'ells broten constants fonts de negativitat que invaeixen i minen el nostre optimisme amb dosis elevades de queixes per la seva gran mala sort. Sort que potser, o millor dit de ben segur, podrien canviar si per un instant tinguessin l'automotivació suficient per tal d'intentar fer quelcom per tal de transformar la seva pròpia situació i les coses que l'envolten.

Aquests individus estan plens de ressentiment contra tot allò que si ens dediquem a escoltar-los, aconsegueixen contagiar-nos el seu pessimisme constant i malaltís. Però, el pitjor que ens pot passar tenint un victimista en el nostre entorn, és que faci ús de les seves magnífiques habilitats per tal de que els demés ens sentim culpables de la seva situació desesperada.

Odiosa cantarella la del: "Nadie me quiere..."

dimecres, 6 de novembre de 2013

Si us plau malfactor, és pot detenir vostè mateix?

Arran de la detenció per part dels Mossos d'Esquadra d'un empresari de Barcelona que va acabar amb la mort d'aquest, vull expressar el meu major respecte per la difícil tasca de la policia catalana i el meu enuig més fervent pels continus atacs que aquesta rep per part d'alguns mitjans de comunicació, polítics i certa part de la societat.

Cert és que s'ha de lamentar profundament el desenllaç final d'aquella detenció, però, molt més cert és que detencions com aquestes, en les quals t'has d'enfrontar a individus corpulents, exaltats i violents són molt habituals i és normal doncs que per poder reduir i immobilitzar a delinqüents així, s'utilitzi la força de més d'una dotació policial davant la resposta poc col·laborativa d'aquell a qui se li ha de ficar unes manilles.

L'actuació, un cop vist el vídeo un cop i un altre, no em sembla en cap lloc desmesurada. En les imatges es pot veure al detingut al terra com es mou de forma agressiva i violenta (cal recordar la corpulència i força d'aquest) , cosa que vol dir que tot i estar reduït, no està immobilitzat.

Els crits que se senten per part d'aquest, són totalment normals en una persona que es nega a ser detingut i no són pas provocats per la violència dels Mossos que han d'emprar, tal i com ens vol fer veure la jutgessa que instrueix el cas. No són crits d'agonia com reflecteix sa Il·lustrissima, són crits d'impotència, ràbia i agressivitat d'ell mateix contra dels agents.

Potser a més d'un els hi pot semblar que estic justificant certes accions que es veuen el vídeo, res més lluny de la realitat, però, cal dir que els cops que els Mossos donen al detingut, en cap moment poden tenir la força suficient com per que aquest perdi la vida.

Mala praxi? Els cops gratuïts sobren. Cert. Però, la realitat del carrer és aquesta, i aquells que han confeccionat l'informe, el CNP, saben perfectament dins seu que l'actuació policial correspon malauradament a una realitat provocada no per la policia, sinó, per aquell que ofereix resistència. De fet el CNP n'és un clar exemple d'aquestes "males praxis".

Ara tots apunten cap als Mossos, de fet ja des de l'època Saura, aquest cos policial ha estat el blanc de moltes crítiques, molts cops infundades o malintencionades.

Començant pel Sr. Cuní, tertulians que saben de tot i acabant per polítics com la Sra. Sanchez-Camacho o els mateixos d'ICV i les CUP, farien be de ser molt més prudents alhora de fer judicis enverinats quan mai, mai han estat al carrer vivint en primera persona, els actes violents que dia a dia la policia ha de sofrir.

Ara gràcies a tots ells, els Mossos no poden fer la seva feina com els hi correspon, doncs un cop alimentat l'odi cap a aquest col·lectiu, ens trobem amb situacions com les del cap de setmana passat on un home amb un ganivet que es trobava amenaçant en un bar, no va poder ser detingut "gràcies" a l'actuació en massa d'alguns veïns.

Excel·lent!!

A vegades a un li agafen ganes de dir: senyors, si tenen problemes truquin a aquests que tant critiquen als Mossos que la policia ja n'està tipa de ser qüestionada injustament.

Entre males praxis, pilotes de goma, kubotans, etc... Els Mossos hauran de dissoldre manifestants violents amb escopinades i fer que els delinqüents s'autodetinguin (si volen clar).

Senyors meus, tinguin clar una cosa. La policia té una funció preventiva, però, el 90 % de les seves actuacions són i han de ser repressives ja que així ho mereix habitualment la situació en la que han d'actuar.

Deixin d'utilitzar-los com un ninot de fira i deixin de jugar al pim-pam-pum ja sigui per interessos polítics o empresarials, intentant a veure si ven més diaris o li puja el "share" televisiu.

I recordin que en l'escut de l'uniforme sota de Mossos d'Esquadra, hi posa policia, no germanetes de la caritat.




Mourinyistes (Gent Tòxica 3)

Som-hi doncs! 

Avui us faig la tercera entrega d'aquell "projecte" que un dia, no sé com, vaig decidir endegar a partir d'una frase llegida en una imatge d'un company: "Cuando nos apartamos de personas complicadas, hasta nuestra salud mejora"

En l'article que us presento descriurem un personatge que de ben segur mols coneixem i no ens deixa indiferents. Fins i tot m'atreviria a dir que molts cops ens irrita i ens enutja: L'ARROGANT

Els arrogants presumptuosos són superbs, vanitosos, fatxendes i pedants. Els elements tòxics d'aquesta espècie estan convençuts d'estar sempre amb la possessió de la raó i de prendre, sense marge d'error, les millors decisions.

Si no poden guanyar, empaten. Perdre? Aquesta paraula no està dins del seu diccionari.

Sempre tenen preparada una resposta sobre qualsevol tema, fin el punt de poder memoritzar grans frases lapidaries o exculpatòries, per tal de poder-les deixar anar en el moment precís i poder fer que els demés els vegin superiors o exempts de culpabilitat.

No cal dir que aquests individus reben les opinions dels demés amb una suficiència insultant. "Estàs segur realment?" Aquesta podria ser la seva frase més típica.

Dèspotes intel·lectuals per naturalesa, ansien en pontificar-se i qualsevol mitjà es bo per a mantenir l'atenció dels demés. Només les seves opinions importen.

Fixeu-vos-hi. Si els toca escoltar, sospiren, gesticulen i fan ganyotes intentant donar a entendre que ells també tenen un opinió sobre allò del que s'està parlant, i per descomptat la seva opinió és molt millor.

En la feina intenten convèncer a tothom de que són indispensables, però, aquesta arrogància i el fet de creure's perfectes els fa obrar equivocadament amb freqüència.

"Motivats" per la seva errònia autopercepció, només aconsegueixen fer-se mal a ells mateixos.

L'autoestima és necessària en cada persona, però, en "sobredosi" constant com la dels arrogants, ens pot arribar a provocar una ceguesa fatal davant la percepció dels nostres errors.

L'arrogant és un invident en aquest camp, i tot i que, en molts cops un dia comencen a percebre un bri de llum, sovint recuperen la vista massa tard.



dilluns, 14 d’octubre de 2013

Síndrome Homer Simpson (Gent Tòxica 2)

Seguint en la nostra classificació d'agents nocius que ens envolten i que poden sense adonar-nos contaminar la seva negativitat, avui en mostro un de fàcil reconeixement.

Sense voler desmeréixer les virtuts que té el divertit personatge de la sèrie de dibuixos animats Els Simpson, fixo en ell la meva mirada i sobretot en el seu comportament en el treball. És per això que inspirant-me en el seu "modus vivendi" laboral, avui us parlaré de: EL MEDIOCRE

La desísdia i el passotisme son qualitats altament contagioses. D'aqui la importància de sempre mantenir la guàrdia alta davant d'aquest tipus de persones tòxiques. 

Tot i que no tenen la intenció clara de fer-nos mal, i acostumen a fer-se'l a ells mateixos, la mediocricitat d'aquests també pot enverinar a aquelles persones obertes, vitals que conviuen amb ells. 

Estarem exposats a la seva toxicitat si aconsegueixen que veguem la vida des del seu mateix prisma. Si ens deixem vèncer per la seva actitud podem acabar en un estat de desmotivació generalitzat, acabar aïllats dins d'una bombolla de depressió permanent, que no només pot afectar a la nostra vida quotidiana en família, sinò, que pot generar una apatia fins i tot en el treball amb les fatídiques conseqüències finals.

La solució és ben fàcil. Hem de recordar sempre que és nostra la responsabilitat d'elegir els nostres comopanys de ruta i que només depen de nosaltres saber triar i triar be.



dijous, 10 d’octubre de 2013

La Reina de Blancaneus (Gent Tòxica 1)

Tal i com us he promés, poc a poc, tractaré d'anar deixant en evidència, desenmascarant a aquells possibles companys de feina, jefes, amics o familiars dels quals hauríem de vacunar-nos d'ells si realment existís un remei per a aquest contagi.

El primer èsser viral és: EL SOCIÒPATA

Podriem definir-lo com el més perillós dels éssers tòxics. I si sou capaços de reconeixer-lo a temps, fugiu ràpidament i eviteu la seva companyia.

És una persona que a primer cop de vista cau de forma excel·lent, fins i tot resulta agradable. No pararem d'escoltar com ens lloa a cau d'orella, però, menteix sense remordiments per tal d'aconseguir allò que ell desitja.

Un individu sense escrúpols, incapaç d'assumir responsabilitats, amb una gran habilitat per menystenir els sentiments i els drets que poguem tenir els demés. Li interessen tant poc com pot interessar-li a un gat una dutxa d'aigua.

Té una manca greu de sentit comú i si li ve a be, no dubtar en contradir les seves propies paraules o decisions, si d'aquesta manera ell pot properar a costa del vostre declivi.

El rei del "jo". Que maco sóc JO, que be que ho faig JO, només miro per JO... Vaja, un cregut que es vanta de tot i més.

Com el podem reconéixer a aquest llop difressat de xai? 

Si el mires fixament, el seu rostre és incapaç de moure un múscul, no expressa emocions de cap tipus. I no expressa perquè realment no en sent cap. És fred, insensible i perjudicial per als demés.

És per això que davant d'un sociòpata la millor defensa és una fugida a temps.

No només la grip s'encomana. (Gent Tòxica)

Avui el meu amic Xavi Gasulla ha publicat en el mur dels seu facebook una imatge que m'ha fet recordar una cosa que ja feia dies volia plasmar en aquest petit espai d'evasió mental que és el meu blog.







Aquesta és la imatge. I realment és així. De la mateixa manera que diem que el riure s'encomana o que si un vol ser bo en qualsevol matèria s'ha d'envoltar dels millors, molts cops no ens hi fixem, però, al nostre voltant viuen com si de virus en plena època d'encostipats i grips una sèrie de persones que si no som capaços de detectar-los a temps en poden arribar a contaminar-nos la seva negativitat.

Estem envoltats de "gent tòxica". Molta més de la que ens pensem. Dins la nostra oficina, en el nostre grup d'amics, fins i tot dins la nostra família. Són sovint difícils d'identificar en un principi, es guanyen la nostra confiança i amb la destresa d'un mosqueter sortit del relat d'Alexandre Dumas, un cop amb relació directa amb nosaltres, comencen a deixar anar de forma gradual les seves dosis d'odi, gelos, enveges, arrogància, xantatge emocional...

Són homes i dones aparentment normals, però, que poden arribar a arruïnar-nos la vida.

En èpoques de crisi i d'angoixa laboral com la que estem patint tots en els darrers anys, aquests individus es tornen encara més perniciosos.

És per això, que gràcies a la imatge que el Xavi m'ha permés veure en el seu facebook i els records gravats que encara perduren dins meu d'aquells anys en que cursava la carrera de psicologia, intentaré poc a poc, d'article en article, donar alguna pista de com poder identificar-los i com fer-los-hi front.










dijous, 19 de setembre de 2013

EspaNYAP carinyo lo nostre no funciona (ni ha funcionat mai)

Per si a algú li quedava cap dubte, sobretot a aquells que per edat van poder viure de forma molt més racional que jo tot el procés de l'inici de la transició espanyola, aquesta va deixar de resoldre moltes qüestions que avui i no només com a conseqüència de l'affaire català emergeixen "cual hilillos de plastelina" d'un vaixell que si be encara no està enfonsat, si que te un gran impacte en la seva zona de flotació i que s'ha anat escorant cap a la dreta de tal manera que difícilment poguem veure el seu readreçament com si d'un altre Costa Concordia es tractés.

I mireu quines casualitats, un mateix partit (PP) amb el mateix actor protagonista (Rajoy) ha perdut el Prestige dos vegades. El primer cop a les costes de Galícia en forma de transatlàntic i la darrera com a país i a nivell mundial.

Un cop mort el dictador, el o els legisladors van tractar d'aigualir, esborrar, difuminar subtilment uns futuribles anhels d'autogovern del poble català, i van modelar unes estructures d'estat que han acabat essent un veritable NYAP i amb una gestió més que deplorable.

Una gestió, que en la gran majoria de les comunitats autonòmiques (que no autònomes),  ha servit per a que els dos partits majoritaris de l'arc parlamentari espanyol (PP i PSOE) les utilitzin per al seu propi benefici, instaurant-hi la corrupció, el sectarisme, l'amiguisme i la manca de transparència gràcies a aquells personatges que en política s'anomenen barons.

Un estat de les autonomies sorgit d'una gran xistera subjectada encara en aquells primers inicis per elements perteneixents als poders castrenses, per tal de tenir a tothom content i oblidant-se de forma més que sospitosa de les diferents realitats lingüístiques, culturals, econòmiques i històriques d'aquella antiga Sepharad d'en Salvador Espriu.

Aquest oblit circumstancial ha esdevingut amb el temps amb una negació rotunda que la dreta més sectària amb la complicitat d'alguns d'aquells que fins fa quatre dies s'autoanomenaven progressites d'esquerra, cosa que evidencia que la franja que separa un i altre costat de la política espanyola s'esborra quan de d'identitat dels pobles parlem i que s'agreuja quan la paraula autodeterminació s'afegeix a aquest discurs identitari.

La política ofuscada de la negació orquestrada des de les clavegueres de l'estat espanyol ja des de la transició amb una manca clara de separació entre els tres poders: executiu, legislatiu i judicial. Tres poders que malgrat ser independents segons el seu DNI, comparteixen quasibé el 100% de l'ADN del partit polític que ostenta el poder segons quan correspon.

Actualment el PP, partit que cal recordar prové d'una mutació simulada d'AP, PDP i UL i que a la seva vegada veurem que ha esta alimentat amb la carn del "pollastre" que figurava en la rojigualda franquista, ha desemmascarat la manca d'independència d'aquests poders i el perill que això comporta per a la salut de la nostra jove i inexperta democràcia.

Aberracions com les de la Fiscalia Anticorrupció en el  cas Bàrcenas a la que no l'importa que un partit polític ordeni destruir i/o ocultar uns discs durs comprometedors per als seus més alts càrrecs, o la vergonyant actitud del Tribunal Constitucional que no recusa al seu president. Un President del TC que ha donat mostres públiques en diversos moments de la seva vida d'un anticatalanisme ranci, ferotge i totalment reprovable per a una persona que ocupa aquest càrrec.

Amb quina imparcialitat aquest senyor, antic militant del PP, posat en aquest càrrec pel mateix partit que governa i que nega la realitat d'una plurinacionalitat dins l'estat espanyol? Quin respecte es pot tenir a les seves sentències en tots aquells recursos que el Partit Popular presenta en contra de la voluntat d'un poble? Quins principis ètics regeixen a aquest òrgan judicial?

Suposo que deu estar molt més legitimat que no pas el Sr. Pablo Pérez Tremp, al qual el mateix TC va recusar d'intervenir durant el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel govern de Madrid. Oi?

No es d'estranyar que l'independentisme cada dia vagi en augment a cada dia que passa. I allà a la meseta encara es pregunten: perquè?

Molt senzill senyors. Perquè han deixat un pais que és la riota de la comunitat internacional i Espanya no és capaç d'aixecar el cap per deixar de mirar-se el melic. Perquè Espanya és un Estat el qual va perdent l'adjectiu de democràtic cada cop que algun dels seus ministres fan declaracions públiques. Perquè tenim (per ara) uns governants més preocupats de la prima de risc que dels problemes socials i territorials. I perquè desgraciadament Espanya fa que els catalans ens sentim incòmodes dins d'aquesta casa de barrets i a sobre ens fan pagar el beure.




 Mali Vanili
Espanya carinyo, lo nostre no funciona...








dijous, 12 de setembre de 2013

Sant Pere també va negar 3 cops...

Pel que sembla la gran mobilització d'ahir encara no ha fet caure la bena dels ulls a la casta política espanyola.

Les declaracions d'ahir en finalitzar l'exitosa Via Catalana fetes per Soraya Saèz de Santamaria apelant a la majoria sileciosa, al igual que l'alumna "aventatjada" Sanchez Camacho, o les del gran matemàtic Jorge Fernández Díaz treient importància i rebaixant la xifra de participants a un quart dels oficialment reconeguts pel Conseller d'Interior, demostren de forma reiterada tal i com diuen a la meseta "no hay mas ciego que el que no quiere ver". Al Govern espanyol li està passat el mateix que li succeeix a un mentider. S'està creient la seva pròpia mentida. Una mentida basada amb la negació de la realitat social que es viu al nostre pais i amb una desesperada intenció d'autoconvenciment.

Més alarmant si cal, és el silènci (i aquest no es pot considerar silenci administratiu) del propi President del "gran" Estado espanyol, el qual pateix un estrabisme polític sever que l'impedeix fixar la mirada en la deteriorada, per no dir ja esquinçada relació Catalunya-Espanya.

Enrocats en el NO i treient a relluir la "sagrada Constitució" per escut, Constitució que el seu partit polític no va votar, sembren cada dia que passat més anhel i ànsia de llibertat de la majoria del poble català. No de 400.00, ni de 1.600.000. D'aquest, i de molts més que es varen quedar a casa preparant #croquetes per sopar i recuperar forces, als que van desplaçar-se, molts lluny de casa seva, per tal de manifestar de forma pública, festiva, pacífica i en família la seva voluntat d'esdevenir un nou estat. Voluntat que neix i s'encomana fins i tot a aquells que mai s'han considerat independentistes per tres motius principals tal i com apuntava ahir l'amic Ramon Farré en el seu article en els mitjans de comunicació lleidatans i cito textualment: "Per dignitat, perquè les institucions pròpies estan essent buidades de les seves competències i disminuït l'autogovern i perquè l'ofec econòmic i fiscal, estructural i sistemàtic, que pateix la nació impedeix tenir un pais més equilibrat, equitatiu i just." #findelacita

Ahir varem viure la tercera gran manifestació des de la de Sant Boi i Espanya encara nega una realitat. Almeny Sant Pere, un cop va negar conèixer Jesús per tercera vegada, es va avergonyir d'ell mateix pel que havia fet i mai més va tornar a traïr-se a si mateix. Serà el Govern Espanyol capaç d'això?

dimarts, 19 de març de 2013

Dissabte és dia laborable!

Sobtat m'he quedat de llegir les crítiques cap al Govern de la Generalitat i més concretament les dures paraules cap al M.H. President per haver fet una reunió en dissabte i en "secret" amb els membres de l'Executiu.

Em sobta que en aquests temps que corren algú pugui criticar que aquelles persones que estan al capdavant del país treballin en dissabte. En dissabte, diumenges i fins i tot per Cap d'Any. Cal treballar quan faci falta i a l'hora que sigui precís fer-ho.

La situació en la que ens veiem immersos reclama treball, esforç i dedicació. Tant se val si es fa de forma "secreta" o al mig de la plaça Major del poble. O és necessari esbombar que el Govern es reuneix per fer veure que treballa? Es necessari piular tot allò que fem per tal de justificar el nostre sou?

Només veig que demagògia barata en aquestes, per a mi, sorprenents declaracions d'alguns polítics. Potser les fan aquells que es pensen que els caps de setmana només són hàbils per anar inaugurant obres i actes, i no se'n donen compte que en aquest país, qui vol tirar endevant converteix els dies de 24 a 25 hores o més, els diumenges en dilluns i les vacances a l'estranger en una oportunitat d'obrir nous mercats...

No només ens cal llevar-nos molt d'hora, molt d'hora. Cal anar a dormir tard també si cal i treballar els "vuit" dies de la setmana.

En fi...

Jo estic, content i satisfet que en el calendari del nostre Govern, no hi hagi dies en color vermell.


divendres, 22 de febrer de 2013

Emprenedor: paraula comodí per al govern.

Avui, com cada divendres el Consejo de Ministros s'ha reunit. Desde que a Madrid tenim al Partit Popular movent els fils del Govern de l'Estat Espanyol, els cinqué dia de la setmana és el més temut per la ciutadania, doncs, és en divendres al acabar el "conclave" que la Vicepresidenta del Gobierno de la nación, ens deleita amb una sèrie de mesures que no fan res més que debilitar sovint aquest famós Estat del Benestar amb el que tant s'omplen la boca.

En la Referencia del Consejo de Ministros d'avui, s'inclou una sèrie de mesures de suport a l'EMPRENEDOR. Paraula que dia a dia deixen anar per fer referència a una de les solucions per a superar aquesta crisi que ja fa massa temps ens afecta a tots (si més no, a la majoria dels mortals)

L'emprenedor per als polítics és la panacea per a la creació de llocs de treball. Generar emprenedors, segons ells, és la solució a tots els mals.

Però, el Gobierno s'equivoca i molt alhora de plantejar aquest nou projecte de llei pel que fa al foment de l'emprenedoria ja que equipara emprenedor a autònom: "entre las medidas dirigidas a fomentar el emprendimiento y el autoempleo de los jóvenes" Autoempleo?? 

Fomentar l'emprenedoria és induir a que els joves es facin autònoms? No necessitem més autònoms, necessitem que aquests joves que creen un nou projecte empresarial arribin a poder generar riquesa i sobretot nous llocs de treball. És a dir, necessitem que els projectes d'aquests valents quallin,  es consolidin i creixin. Aquí és on més mancances hi ha.

Emprendre no vol dir tenir èxit, i cal que els polítics adoptin mesures per tal de que aquell que malauradament fracasi, pugui tornar a aixecar-se i tornar-ho a provar. 

Què en farem d'aquell jove que fracasa en el seu intent d'emprendre? Podrà tenir una segona, una tercera o una quarta oportunitat? O continuarem incloent-lo en la llista negra i li negarem l'accés al crèdit? L'ajudarem a aprendre dels seus errors?

Fomentar l'emprenedoria és primerament inculcar una sèrie de valors: educar, ensenyar a emprendre nous projectes, difondre'ls i tenir cura d'ells. A ensenyar com generar idees i portar-les a terme. Cosa que en aquest primer esborrany del Consejo de Ministros només nombra, però, ni desenvolupa, ni inclou cap proposta. En fi, que han fe veure que tenen la bareta màgica, però, amb el manual d'instruccions equivocat o incomplert.
JCI l'organització mundial de joves més important on s'ensenya els valors de l'emprenedoria i a desenvolupar habilitats directives i de lideratge.

Parlem d'emprenedoria com a la solució a tots els mals i s'utilitza com una cuirassa o com un plomall que només escampa la pols, però, no netja. 

Emprendre és un petit pas per a superar la crisi, cert, però, no ho és tot i no ens servirà de res si realment els qui manen no hi dipositen fe i els mitjans necessaris.



Referència del Consejo de Ministros del dia 22 de febrer de 2012